96 575 01 25 - Carrer Cervantes, 10, 03770 El Verger, Alicante informacio@elverger.es

Casa de la Senyoreta de la Bassa

La Casa de la Senyoreta de la Bassa és un edifici de principis del segle XX de planta baixa i dos pisos, concebut com a vivenda. Ocupa un solar de 800 metres quadrats i té un pati interior que fita amb l’Església de la Mare de Déu del Rosari.

Aquest immoble ha sigut propietat privada fins que l’Ajuntament d’El Verger ho va permutar en 2008. En 2004 va començar la iniciativa però no va ser fins a 2008 quan el consistori va aconseguir adquirir la casa, després de dures negociacions i canvis de propietaris. L’objectiu d’aquesta adquisició, a més d’augmentar el patrimoni històric municipal, és crear nous espais per a usos culturals i veïnals.

Rehabilitat recentment per mitjà d’un Taller d’Ocupació, es pretén crear un museu etnològic, una biblioteca d’arxiu, les futures instal·lacions de la Tourist Info i l’Agència de Desenvolupament Local, així com sales de formació i multiusos.

Ubicación en el mapa

La Casa del Trapig

La Casa del Trapig correspon a un molí de sucre del segle XVI, on es transformava la canya de sucre, que es cultivava en la zona, en melassa, que després seria el pa de sucre.

Posteriorment es va utilitzar com a almàssera d’oli. Les restes trobades en la zona, atuells de fang que emmagatzemaven el suc de canya de sucre i tres impressionants moles, indiquen que es tractava d’una de les més importants fàbriques de transformació de la canya de sucre. Estes moles de pedra eren utilitzades per a traure el suc de la canya de sucre i eren mogudes per animals. La grandària d’una d’elles, més d’1 metre i 70 centímetres de diàmetre, la convertix en la peça més gran trobada.

La Casa del Trapig de Verger apareix en els documents històrics a partir de 1580, però es pensa que ja existia en el segle XV.

Ubicación en el mapa

La Casa Abadía

Actualment desapareguda però és just que justifiquem la seua desaparició.

El senyor capellà En Francisco Pons Moncho, va prendre la decisió de fer desaparéixer l’edifici i alçar el bloc de vivendes en què està la nova casa Abadia, que consta de despatxos, arxiu parroquial i saló d’actes parroquials.

Història de l’edifici desaparegut.

Va ser este edifici casa de camp d’un moro notable de Dénia , que el rei En Jaume I El Conqueridor va concedir al valerós capità Pedro Eiximen Carroz, senyor de Carroz i Rebollet, per acompanyar-lo en la presa de la ciutat de Dénia l’any 1245, amb plens poders per a cedir i repartir el fruit de la conquista (terres, cases, caserius, forns, molins, etc.) el qual va entregar al senyor Francisco Vives , el lloc i casa de camp referida amb totes les terres que componien aquell terme, l’extensió del qual era superior a l’actual terme municipal, quedant amb este fet, el primer senyor del Verger.

Tal senyor Vives, realitza les primeres obres per a condicionar les dependències d’esta casa, a fi de poder viure en ella, ampliant els sellers i dependències per a guardar l’oli i la resta de collites. La seua fàbrica de construcció era feble i igual que l’almàssera que hui ocupa el cine Lopez Cabrera. Els descendents del referit Senyor del Verger, van continuar perfeccionant l’obra fins a arribar el moment que el duc de Lerma compra el Senyoriu del Verger amb totes les terres i dependències a l’últim Senyor del Verger, mossén Jerónimo Vives, el 21 de setembre de 1580. En este edifici van nàixer els pares de Lluís Vives i també va viure en ell , el gran humanista i filòsof del mateix nom.

Quan els successos de la Germanies, l’any 1519, En Baltasar Vives Senyor llavors del Verger, va allotjar en esta casa al virrei i capità general de València el senyor Diego Hurtado de Mendoza, comte de Melit, que va fugir de València perseguit per les Germanies, per a després passar a Dénia que tenia port de mar i poder escapar amb major facilitat.

El senyor Baltasar Vives va rebre carta de l’emperador Carles I , donant-li les gràcies pels servicis prestats al comte de Melit. La referida carta diu així: A l’amat el nostre mossén Baltasar Vives. El Rei, mossén Vives: L’il·lustre l senyor Diego de Mendoza el nostre lloctinent i capità general, ens ha escrit el càrrec que ens té, i el que per ell feu, que ens tenim per molt servits i ens plairà que s’oferisca cosa en què podeu ser gratificat com la vostra fidelitat i servicis mereixen. Donada a Brussel·les a 12 de setembre de 1520. Jo el Rei. Tret de Viciana, Crònica de València, Partida IV, Foli 71, Chabás. Història de Dénia Tom II, Pàgina 82, edició de l’Institut d’Estudis Alacantins.

El propi duc de Lerma, mentre construïa el seu palau enfront de la casa, va descansar en moltíssimes ocasions en el referit edifici.

Acabada la construcció de l’església ordenada pel duc de Lerma i començats els cultes en 1581, passa a ocupar ja com a Casa Abadia este edifici el primer capellà anomenat.

Els reis d’Espanya Felip III i Margarita d’Àustria van contraure matrimoni en la Catedral de València i en viatge de nóvios a Dénia, es van allotjar en el palau del duc i la resta del seguici ho va fer en la Casa Abadia i entre ells el fènix dels enginys Lope de Vega.

El duc de Lerma va fer que el rei Felip III ordenara al receptor de València en carta de 4 de maig de 1613, que baix inventari i rebut s’entregara a l’Església Parroquial del Verger, el retaule, calzes, altres joies i ornaments de la capella del Castillo de Serra Bèrnia, perquè era una almoina que a la dita església del Verger feia el rei, per constar-li la suma pobresa de la mateixa. Història de Callosa d’Ensarrià, Adolfo Salva Ballester. Tom 1 pàgina 103. Edició de l’Institut d’Estudis Alacantins. Este magnífic retaule va desaparéixer en 1936.

A principis del present segle, any 1903, es va allotjar el cèlebre Pare Nozaleda, arquebisbe i primat de Filipines, per no ser grata la seua presència a València, celebrant i presidint la festivitat del Corpus Christi, i a fi de donar-li major solemnitat a la festa, els acabalats senyors d’esta localitat En José Llorens i Na Bárbara Ferrando, van regalar a l’església un tern complet amb pal·li de tissú, plata i or.

Artísticament l’edifici no tenia cap mèrit. En 1774 es va renovar i així ha arribat amb els seus successius arreglaments fins a 1936

Ubicación en el mapa

Església Neoclàssica

Ubicada enfront de la torre del palau. Es data de principis del segle XVIII. La fatxada apareix datada en el 1732, per la qual cosa és de suposar que este siga l’any en què van finalitzar les obres, que van haver de durar uns 15 anys, una vegada disminuïts els efectes de la Guerra de Successió. Es tracta d’una església amb planta de nau única, amb cinc capelles laterals, quadrades i intercomunicades. La primera capella a la dreta de l’entrada és la part del campanar, la qual cosa explica que estiga tancada frontalment. La planta de l’absis és quadrada, un poc més estreta que la nau. Al nivell del teòric creuer s’ha ampliat una capella lateral.

Les capelles laterals s’obrin amb arcs de mig punt, suportades amb pilastres coronades per capitells. Les capelles queden separades unes d’altres pels contraforts que reben els esforços de la volta, en el front dels quals apareixen pilastres més gran que les anteriors, coronades per capitells corintis sobre els quals descansa l’entaulament.

La nau està coberta amb volta de canó amb llunetes. Estes voltes estan suportades per arcs feixassos, entre els quals i davall de cada lluneta apareix una finestra. Les capelles laterals es cobrixen amb voltes vaides. La composició de la fatxada és molt senzilla, no tenint decoració exceptuant el portal d’entrada, executat en la seua totalitat amb pedra arenosa, amb pilastres acanalades laterals, entaulament rematat amb pinacles i fornícula central. La fatxada oculta la coberta de teula àrab a dos aigües, sent la part superior una falsa fatxada. El campanar està situat a la dreta de la fatxada, presentant dos fases de construcció, l’original amb pilastres i entaulaments, i l’afegit amb contraforts a manera d’arcbotants.

Hi ha diverses cases del segle XIX, però cal destacar La casa de la Senyoreta de la Bassa, la fatxada de la qual ha sigut recentment restaurada.

Ubicación en el mapa

Torre del Palau dels Medinaceli

És l’única resta que ens queda del desaparegut Palau del duc de Medinaceli. Està situat en l’encreuament dels carrers Sant Roc-Abadia i Sant Cristòfol i forma part de la plaça de l’Església.
La inexistència de dades sobre este palau i sobre la torre ens priva de saber la data de la seua construcció, només disposem de dates paral·leles que ens poden donar un poc de llum: en 1520, possiblement, ja estava construït el palau, perquè el virrei de València, El senyor Diego Hurtado de Mendoza, forçat pels esdeveniments de la revolta de la germania pernoctava en casa del sr. Baltasar Vives, senyor del Verger, la qual cosa suposa l’existència d’una casa amb unes mínimes defenses; en 1580 el marqués de Dénia comprava, o millor expropiava, en vista del plec desenvolupat entre 1563 i 1580, al sr. Joan Girona Vives el poble d’El Verger, annexionant-lo a Dénia.

Mancant perquè, de dates sobre la torre, caldrà datar-la a partir de les seues característiques arquitectòniques : la inexistència de finestrals apuntats o geminats i d’espitlleres; l’existència de quatre matacans, un per fatxada, elements de defensa vertical, bé que propis de construccions defensives dels segles XIII-XIV, però que la seua construcció en torres perdura fins a principis del segle XVIII i l’existència de dues troneres, el que suposa un ús de la pólvora, ens permet aventurar la seua construcció cap a mitjan del S. XVI, este tipus de construcció comença a finals del S. XV i perdura fins a principis del S. XVII.

La torre presenta una planta quadrangular, amb la base escarpada, que només es conserva en la fatxada del carrer Abadia. En l’interior presenta cinc sales de 4 x 4 m2 aproximadament, encara que originàriament només es disposava de quatre. Este interior està totalment remodelat, amb un canvi en els forjats, fet que és evident en la quarta planta on subsistixen els senyals originals del forjat i desaparició de la sala voltada de la 1a planta de la qual només queden les arrancades de la volta, definint-se en el seu espai dues noves sales de menor altura. La planta baixa, amb funcions de magatzem, hauria d’estar voltada, tipologia molt freqüent en les torres.

En l’actualitat s’accedix a l’interior pel carrer Sant Cristòfol i per l’edifici continu, tot en la planta baixa, l’accés original que encara perdura, si bé tapat i emmascarat, està configurat per un arc de mig punt a l’exterior i amb volta rebaixada en l’interior, a què s’accediria per mitjà d’un xicotet pont llevadís o per una escala de fusta fàcilment desmuntable.

La torre no té obertures fins a la planta tercera, on apareixen dos troneres en les fatxades nord i oest, emmarcades a l’exterior amb carreus de tosca; en la quarta planta hi ha quatre matacans, construïts en carreus de tosca i dues finestres amb pedrissos laterals, també en les fatxades nord i oest, les úniques que donaven a l’exterior del Palau.

L’edifici està construït amb maçoneria calcària assentada amb morter de calç, amb elements estructurals més importants o significatius, cantoneres, portal d’accés, troneres, matacans, finestres, i part de la fatxada oest de cadiratge de tosca. La coberta, de principi de segle, és d’una teula àrab a quatre aigües, de construcció possiblement idèntica a l’original, no cal descartar que esta fora plana.

La concepció de la torre és exempta, amb defensa en l’última planta per les quatre cares, però és de suposar que per la fatxada est estava adossada al palau, com ens ho indica l’absència de carreus de tosca en la cantonera nord-est fins a la mitat, espai que no té obertures. Estos fets i l’accés per la primera planta fan de la torre últim reducte defensiu del Palau i al mateix temps element de defensa del conjunt.

La torre està en l’actualitat protegida pel “Decret del 22 d’abril de 1949, sobre Protecció de castells espanyols” ( B.O.E. 5 de maig de 1949), que protegix globalment tota l’arquitectura militar. A principis de l’actual dècada el Ministeri de Cultura va iniciar la incoació de l’expedient per a la declaració monumental, sense que en l’actualitat es tinga cap notícia, si bé qualsevol dia es pot materialitzar la seua aprovació.

No hi ha dubte que estem davant de l’edifici més representatiu del poble i amb més càrrega historicoartística.

Ubicación en el mapa

Mur àrab

La tècnica constructiva és tàpia de morter de calç amb rajola massissa en dos cares i farcit de terra a l’interior. Podem datar-ho entre els segles XIV i XVI. Es tracta d’un recinte rectangular, amb una superfície aproximada de 900 m2, contigu al riu Girona. Queden només restes de les quatre fatxades, sent la que millor es conserva la recaient al riu. Els draps són cegos i llisos, no tenint portes, finestres o elements volats. Les parets només es conserven fins una altura d’uns 5 m., havent desaparegut la resta, desconeixent-se la seua configuració original. Es van a iniciar unes excavacions amb la finalitat de comprovar si es tracta d’una almàssera.

Ubicación en el mapa

Pin It on Pinterest